Notícies

29.10.2025

La taula rodona sobre l'esport adaptat i inclusiu organitzada per SantCugatCreix reclama més polítiques, finançament, visibilitat, oferta, informació, formació i accessibilitat

DESTACATS

L'esport adaptat i inclusiu guanya veu gràcies a SantCugatCreix, en una taula rodona plena de reptes i oportunitats. Així, nou èxit de la 6a taula rodona del cicle de xerrades 'L'esport en primer pla. A Debat', que organitza SantCugatCreix des del setembre del 2023. Més d'una quarantena de persones han seguit la taula rodona 'Esport adaptat i inclusiu: transformant realitats, el dijous 16 d'octubre, a la Sala d'Audiovisuals del Museu de Sant Cugat, al claustre del Monestir.

Polítiques, finançament, visibilitat, oferta, informació, formació, accessibilitat i famílies, paraules clau de la taula rodona

S'han tractat interessants i diversos temes, com la diferència, de concepte, entre esport adaptat i inclusiu; que cal parlar d'esportistes amb discapacitat i no d'altres denominacions que es donen com esportistes de diversitat funcional; polítiques; ser un col·lectiu minoritari i amb molt poca visibilitat i presència; finançament; obstacles; falta d'oferta; l'accessibilitat a les instal·lacions esportives; la manca d'informació i llocs per a formar tècnics esportius, i el paper clau que juguen les famílies dels esportistes.

 

D'esquerre a dreta, els ponents Jaume Pujol, Rafael Tarragó, Jordi Morales i Mahamadou Dambelleh.

 

La Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya està elaborant un estudi sobre l'esport adaptat i inclusiu

Abans de començar la xerrada, el ponent Rafael Tarragó ha detallat en quin moment es troba i quins són els objectius de l'estudi sobre l'esport adaptat i inclusiu que està elaborant l'Observatori Català de l'Esport, ubicat a l'INEFC Catalunya (amb l'assessorament de Rafael Tarragó), per encàrrec de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya.

Rafael Tarragó: "Volem que aquest estudi sigui un llibre blanc on surtin totes les dificultats, barreres i situacions que hi ha a Catalunya"

Rafael Tarragó ha assenyalat que "volem que aquest estudi i document sigui un llibre blanc on surtin totes les dificultats, barreres i situacions que hi ha a Catalunya. Les enquestes -que també va repartir a l'acte- és un treball de camp que se centra en dos aspectes. El primer és conèixer quina és la realitat de les entitats que acullen a persones amb discapacitat, sigui fent esport de manera inclusiva o esport adaptat específic per a persones amb discapacitat. I, després, conèixer la veu dels esportistes i les persones que practiquen esport".

Per a Tarragó, aquest estudi "és una aposta important que fa el govern de Catalunya. Com més gent hi participi, més real seran les dades que obtindrem per extreure unes valoracions més fidedignes del que és la realitat a Catalunya. Vam començar a agafar dades al mes de juliol i finalitzarem aquest procés el 26 d'octubre. Fins al desembre, analitzarem tota aquesta informació del treball de camp".

L'acte ha comptat amb la presència de Bernat Picornell (ERC), tinent d'alcalde de Drets, Dinamització de la Ciutat, Comerç i Seguretat de l'Ajuntament de Sant Cugat; Ferran Felius (Junts per Sant Cugat), comissionat per a persones amb discapacitat de l'Ajuntament de Sant Cugat; Núria Escamilla (Junts per Sant Cugat), regidora d'Esports i Cultura de l'Ajuntament de Sant Cugat; Eloi Rovira, assessor de l'àrea d'Esports de l'Ajuntament de Sant Cugat; Albert Salarich (Junts per Sant Cugat), regidor d'Empresa, Innovació, Internacionalització i Energia de l'Ajuntament de Sant Cugat, i expresident i membre de l'àrea de Coneixement de SantCugatCreix; Núria Fernández, regidora de Salut, Voluntariat i Política Linguïstica de l'Ajuntamet de Sant Cugat; Jose Gallardo, regidor del PSC a l'Ajuntament de Sant Cugat; Alfredo Bergua, regidor del PP a l'Ajuntament de Sant Cugat, i Miquel Martínez, president de SantCugatCreix.

Miquel Martínez: "Tenim l'interès i la voluntat d'incorporar l'esport adaptat i inclusiu a les columnes vertebrals de SantCugatCreix"

El president de SantCugatCreix, Miquel Martínez, que en la seva intervenció ha repassat els 6 projectes europeus en què treballarà l'associació multiesportiva el 2026, ha assegurat que "l'esport adaptat i inclusiu és un tema molt interessant que cal desenvolupar. També és un tema que li interessa a Sant Cugat. Amb l'esport adaptat i inclusiu tenim un repte. Fa dos anys, des de SantCugatCreix, vam presentar un programa europeu per trobar finançament europeu per a desenvolupar un projecte per treballar l'esport adaptat i inclusiu. Tenim l'interès i la voluntat d'incorporar aquest tema a les columnes vertebrals de SantCugatCreix".

 

Miquel Martínez, president de SantCugatCreix, en el seu parlament.

 

Ferran Felius: "Cal un model clar, amb recursos, suport i infraestructures"

En el seu parlament, Ferran Felius ha afirmat que "he vist com l'esport adaptat pot canviar vides, pot crear llaços entre persones i com ajuda per construir una societat més igualitària i inclusiva. I perquè tot això sigui possible cal un model clar, amb recursos, suport i una infraestructura que faciliti que tots els ciutadans, independentment de les seves posicions, puguin gaudir de l'esport d'una manera digna i respectuosa. L'esport inclusiu no ha de ser una excepció, sinó una norma. Hem de garantir que els nostres equipaments esportius siguin accessibles per a tothom, on independentment de la discapacitat les persones puguin practicar esport en igualtat de condicions i drets que qualsevol altre ciutadà".

"Però tot això -ha explicat Felius-, com a Ajuntament de Sant Cugat, no ho podem fer sols. Per això, és tan important que treballem conjuntament amb les entitats socials, amb les famílies, amb els professionals de l'esport i, evidentment, amb les administracions".

En aquesta ocasió, també ens han acompanyat 4 ponents de luxe:

-Rafael Tarragó, professor d'activitat física i esportiva adaptada i inclusiva a l'INEFC Barcelona.

-Jordi Morales, triple medallista paralímpic de tenis de taula.

-Jaume Pujol, coordinador del projecte Obrim Camí i excoordinador d'Atletisme Adaptat i Inclusiu del Club Muntanyenc Sant Cugat.

-Mahamadou Dambelleh, subcampió del món de natació paralímpica.

 

Hi han assistit més d'una quarantena de persones, a la Sala d'Audiovisuals del Museu de Sant Cugat, al claustre del Monestir.

 

Amb la voluntat de continuar oferint i aportant coneixement a l'esport de Sant Cugat i Catalunya, SantCugatCreix organitza des de fa dos anys -des del setembre del 2023- debats temàtics amb l'objectiu d'aprofundir sobre temes clau en l'esport.

Fins al moment, SantCugatCreix ja ha organitzat, amb molt d'èxit, 6 taules rodones:

-14 de setembre del 2023: 'OMET, model obsolet?'.

-29 de novembre del 2023: 'Model esportiu: promoció, formació i elit'.

-11 d'abril del 2024: 'Instal·lacions esportives municipals'.

-11 de juliol del 2024: 'Associacions multientitats, una eina de present i futur?'.

-27 de març de 2025: 'Màsters: esport sense límit d'edats'.

-16 d'octubre de 2025: 'Esport adaptat i inclusiu: transformant comunitats'.

 

Repassa tot el què s'ha dit a la taula rodona!

A continuació, us oferim la taula rodona, que hem transcrit.

BLOC 1. Dirigit als tècncis. Intervenen Rafael Tarragó i Jaume Pujol.

1. Concepte i definició:

1. Quina és la diferència entre esport adaptat i inclusiu? Quina nomenclatura o codis hauríem d'emprar? Cal tenir en compte que hi ha moltes jerarquies, grups i tipus de discapacitat.

-Jaume Pujol: "Nosaltres entenem l'esport inclusiu, en què una persona amb discapacitat s'incorpora a una activitat ordinària, potser amb un suport especial, però és la mateixa activitat. Per exemple, el projecte Obrim Camí del Club Muntanyenc Sant Cugat, que es va a la muntanya amb una persona en cadira, és clarament inclusiu perquè fa la mateixa activitat, l'únic que amb un suport determinat. L'esport adaptat seria quan el grup que fa l'activitat necessita unes normes o unes característiques diferents a què són pròpies d'aquell esport. Aquesta descripció a nosaltres no ens agrada, però és la que fem servir. Sempre diem que l'atletisme s'adapta als nens, els nens fan coses diferents i tenen regles diferents pels grans. Per tant, tot esport té la seva adaptació a cada grup".

-Rafael Tarragó: "Fins ara, ho teníem molt clar. L'esport adaptat era el que practicaven les persones amb discapacitat, i l'inclusiu, on hi havia pràctica conjunta de persones amb discapacitat i sense. Però des que es va publicar la Llei de l'Esport l'any 2022, allà ja defineix l'esport inclusiu com tota pràctica esportiva que contribueix al fet que les persones amb discapacitat estiguin més incloses en la nostra societat. Per tant, aquesta diferència que fèiem d'esport adaptat i inclusiu ja queda com difuminada, perquè l'esport adaptat ja es considera esport inclusiu. Perquè, realment, algú que practica esport i té una discapacitat, el fet de fer aquesta pràctica esportiva ja l'ajuda a tenir relacions amb altres persones, a desenvolupar la seva autonomia, etc. Tradicionalment, sempre hem considerat aquesta diferència així, però ara ja s'ha establert que l'esport adaptat és una forma d'esport inclusiu".

"Respecte a la pregunta de quina nomenclatura o codis hauríem d'emprar, legalment sempre parlem de persones amb discapacitat o, en aquest cas, que estem parlant d'esport, parlaríem d'esportistes amb discapacitat. Moltes vegades sentirem altres denominacions com diversitat funcional, però legalment el que és aprovat és el de persones o esportistes amb discapacitat".

"I pel que fa a les diferents jerarquies, grups i tipus de discapacitat, en el món de l'esport ho solucionem amb un sistema de classificació funcional, que el que permet és agrupar els esportistes en funció de la seva condició. Sí que es té en compte, també, la discapacitat de la persona, però moltes vegades diferents discapacitats poden està competint en la mateixa prova, perquè funcionalment igual tenen unes condicions similars".

2. Educació, conscienciació i formació:

1. Quines són les eines i instruments per fomentar una cultura esportiva més adaptada i inclusiva des de la infància?

-Rafael Tarragó: "L'eina principal és l'educació en si mateixa. Dins de l'àmbit educatiu ho tenim resolt perquè, a Catalunya, per exemple, existeix l'escola inclusiva. És veritat que a Catalunya hi ha una escola d'educació especial, però en el sistema educatiu català de per si ja és inclusiu i en la mateixa escola trobem persones amb discapacitat i sense. I no hi ha una eina més potent per aconseguir la inclusió que compartir espais i activitats. I, això, depèn dels professionals escolars, que tinguin en compte a totes les persones. I em consta que així es fa. A les seves classes intenten fer tots els ajustos que calguin per incloure les seves activitats amb normalitat, amb totes les persones, independentment de la seva discapacitat. I en el món de l'esport, el de les entitats esportives, també hi ha la possibilitat de fer-ho així. Hi ha clubs que tenen secció d'esport adaptat i secció d'esport ordinari. Jo us diria que compartiu espais, horaris, algun entrenament... Tot això contribueix molt a la inclusió".

2. Creieu que l'esport adaptat i inclusiu hauria d'estar integrat en l'esport? De quina forma?

-Jaume Pujol: "En l'àmbit de les federacions ja està integrat en l'esport, amb diferents federacions (de paràlisi cerebral, la Federació Catalana d'Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual (ACELL), etc.). A Sant Cugat, potser hi ha casuístiques molt especials. En l'atletisme, per exemple, és una activitat que va començar amb els Jocs StQlímpics, que va néixer de la Taula de Discapacitats".

-Rafael Tarragó: "Segons la nova Llei de l'Esport, el camí a seguir és que tots aquests esportistes que estan en les federacions, que fins ara eren federacions de determinades discapacitats i que eren poliesportives, que a poc a poc vagin incorporant-se a les federacions ordinàries i que no hi hagi una distinció entre esportista d'esgrima si va en cadira de rodes o no, sinó que tots estiguin a la mateixa federació en lloc dels esportistes en cadira de rodes a la federació de discapacitats físics. Això és una decisió que s'ha pres i que s'ha incorporat a la Llei de l'Esport, i que diu exactament que si la federació internacional ja ha fet aquest pas, les federacions espanyoles estan obligades a fer, també, aquest pas. D'entrada pot semblar molt bo, però també pot tenir algunes dificultats, perquè realment la gent que ha treballat amb les persones amb discapacitat estan en aquestes federacions poliesportives que han existit fins ara. Aquest canvi està bé sempre que es treballi amb tota aquesta gent que ja té aquest bagatge d'haver treballat molts anys amb persones amb discapacitat, que no se'ls deixi de banda perquè són realment els que tenen el coneixement, i que aquesta gent contribueixi, també, a formar a tots els tècnics que hi ha a les federacions".

3. Quin és el rol de les famílies dels esportistes?

-Jaume Pujol: "L'única diferència és que, com nosaltres, treballem, sobretot, en la discapacitat intel·lectual, i les famílies tenen més feina. És similar a l'esport infantil, han de ser-hi més i tenen la vida més complicada".

-Rafael Tarragó: "Les famílies han jugat sempre, ja històricament, un paper molt, molt important. De fet, moltes de les entitats per a persones amb discapacitat que s'han creat les han fundat persones que són familiars (pares, mares, avis...) de persones amb discapacitat. Si no, moltes d'elles no existirien. Hi ha discapacitats molt severes que requereixen grans suports i, moltes vegades, aquests suports, la mateixa entitat, no té capacitat per donar-lo i, aleshores, s'ha de comptar amb la presència dels familiars. En algunes entitats és molt important el paper que juguen els germans. El fet que el germà/na de la persona amb discapacitat practiqui esport i que l'acompanyi a fer aquesta activitat esportiva, pot condicionar que la persona amb discapacitat practiqui esport o no".

4. Creieu que hi ha prou informació per a tècnics esportius (entrenadors, professors d'educació física, etc.) en l'esport adaptat i inclusiu?

-Jaume Pujol: "Al Club Muntanyenc Sant Cugat hem fet la formació des de dins, internament, amb el suport, al principi, de la Bea Ferrera, especialista en temes de discapacitat i, després, d'un entrenador d'alt nivell que ha desenvolupat una metodologia pròpia".

-Rafael Tarragó: "Hi ha molt desconeixement d'on em puc formar. És difícil trobar llocs on formar-te. De fet, els estudis d'esports reglats per ser tècnics que tenim actualment, la formació que reben els tècnics, és de 10 hores en aquest àmbit. I, normalment, aquestes 10 hores estan destinades a conèixer determinats esports adaptats, com la boccia, el voleibol terra i el golbol. Però, realment, en aquesta formació ni s'ensenya ni es donen eines tan necessàries de com tractar determinades discapacitats. I, d'altra banda, en l'àmbit d'estudis de ciència de l'activitat física i l'esport, la diversitat dels plans d'estudi són molt diferents. Hi ha llocs on aquesta formació té més pes i, en d'altres, menys. Igualment, la que tenim és insuficient. N'hauríem de tenir més".

3. Polítiques, finançament i organització.

1. Quines polítiques públiques són necessàries per a fomentar la inclusió en l'esport? L'esport adaptat i inclusiu està ben finançat en comparació amb l'esport 'convencional'?

-Rafael Tarragó: "Les polítiques haurien d'anar encaminades a aconseguir una major pràctica de l'activitat física i de l'esport per a persones amb discapacitat. Quan tinguem l'anàlisi i les conclusions de l'estudi sobre l'esport adaptat i inclusiu de Catalunya que està elaborant l'Observatori Català de l'Esport, ubicat a l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC) -amb l'assessorament de Rafael Tarragó-, per encàrrec de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, tindrem informació de què passa a Catalunya. A Espanya, hi ha el Llibre Blanc de l'Esport de Persones amb Discapacitat a Espanya (publicat l'any 2018), on surt una xifra molt impactant, que és que el 3% de les persones amb discapacitat practiquen activitat física o esportiva. Només el 3%, quan entre la població normal és un 46%. La gran tasca que s'hauria de fer són polítiques encaminades a incentivar que les persones facin activitat física. I com ho faríem? Primer, l'oferta ha de ser més gran que la que hi ha. A Catalunya, hi ha moltes poblacions catalanes on en el municipi no hi ha activitat física per a persones amb discapacitat i s'han de desplaçar a altres ciutats. I a les famílies se les ha d'informar, moltes no ho coneixen. Hi ha gent que té fills amb discapacitat i pensen que amb la discapacitat del seu fill no pot fer activitat esportiva i, potser, sí que en pot fer. Des dels mateixos ajuntaments, s'hauria de fer arribar a totes les famílies informació d'entitats que hi ha al municipi i quin tipus de discapacitat acull cada entitat. Aquesta informació és cabdal. I, insisteixo, cal, també, oferir formació als tècnics de les entitats, que moltes vegades tenen mancances en aquest sentit".

-Jaume Pujol: "La Llei de l'Esport i l'Activitat Física de Catalunya -vigent des de l'any 2000- diu que una de les obligacions de la Generalitat de Catalunya és formular i executar programes especials per a l'educació física i esportiva de les persones 'disminuïdes' (aquí van quedar descansats) i dels sectors socials més necessitats a fi que tots ells tinguin més facilitats i oportunitats de practicar esport i educació física. És una llei, no? S'hauria de fer i complir. I pel que fa al finançament, aquest és un problema etern. Els recursos són més cars perquè es necessiten unes ràtios més petites per entrenador, per exemple. I aconseguir finançament és difícil. Hi ha un sistema de subvencions molt especial que es converteix en una loteria. Com a Club Muntanyenc Sant Cugat, cada any necessitem recórrer a 7 finançadors diferents, entre públics i privats, per a poder cobrir una part del pressupost. El finançament públic és a través de subvencions de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Cugat. L'any 2020 vam tenir un 53% de subvencions públiques, però, en canvi, els anys 2023 i 2024, un 6%. Comences la temporada i no saps quina quantitat de finançament tindràs... Quan surten les subvencions, és com una loteria. Amb el mateix projecte i la mateixa entitat, un any et donen una quantitat i un altre any, una altra... De mitjana, el Club Muntanyenc Sant Cugat té un finançament d'un 28% públic, un 43% privat, que acostuma a ser més estable, i un 30% propi".

-Mahamadou Dambelleh: "Respecte a la qüestió de les polítiques i el finançament, m'agradaria donar la meva opinió per la meva pròpia experiència. Vaig començar a entrenar al Club Natació Castellfollit, a Castellfollit de la Roca (Girona), en un club convencional. Fins al moment, la major part de la meva carrera esportiva l'he fet allà (fa 2 temporades que s'entrena amb una beca al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Catalunya, a Sant Cugat). En un poble petit com Castellfollit de la Roca, el finançament és difícil, en fa falta. Si això li sumes que en una ciutat gran com Sant Cugat costa trobar i fer la formació, imagina-t'ho a pobles petits. Jo vaig començar a nedar amb un entrenador que no havia entrenat mai a una persona amb discapacitat. Sense cap mena de formació, va haver d'anar preguntant a entrenadors i esportistes de com em podia entrenar. Si a Castellfollit de la Roca l'oferta esportiva en l'esport convencional ja és limitada de per si, doncs imaginat en l'esport adaptat! Les polítiques també haurien d'anar destinades en formació i, sobretot, en zones més apartades de les grans ciutats".

2. Com es fa per muntar, des de 0, una entitat esportiva d'esport adaptat i inclusiu, des del punt de vista d'estructura organitzativa?

-Jaume Pujol: "Us explicaré quina ha estat la nostra experiència al Club Muntanyenc Sant Cugat, el que hem fet. Tant els projectes d'atletisme adaptat i inclusiu com el d'Obrim Camí vam començar creant un equip de treball i un projecte. I, aquests, han estat els dos puntals que ens han dut a l'èxit. En el cas de l'atletisme adaptat i inclusiu, vam estar quasi mig any per a redactar el projecte, fer la planificació i assignar tasques a la gent. Vam fer una formació sobre discapacitat als entrenadors. Vam començar amb dos entrenadors molt compromesos. I, amb molt suport, que és molt important, per part del Club Muntanyenc Sant Cugat, per molts temes, com per poder fer difusió i començar a funcionar sense els diners que calien. Vam enfocar el projecte amb l'objectiu que fos sòlid, amb entrenadors d'alt nivell, pagats igual que els de les altres seccions del club; que els usuaris no haguessin de pagar més diners que els altres esportistes per fer el mateix esport, la qual cosa ho complicava força, i que hi hagués una formació continuada. Vam començar pensant aquest projecte per a infants i joves i es van apuntar 12 persones de 30 anys cap amunt del Taller Jeroni de Moragas. I ens vam adaptar a la situació. En el nostre atletisme inclusiu, tenim atletes que participen en els entrenaments i, això, ens va portar a tenir una persona especialitzada en autisme per donar un suport individual en els casos que es necessita. Ha estat clau tenir un equip; l'entrenador Juan Carlos Ginés, que ha estat l'ànima de tot això, amb molta dedicació i creant una metodologia; el projecte, i tenir al darrere una entitat, el Club Muntanyenc Sant Cugat, que ha tingut el múscul per determinats moments poder aguantar el sistema. En l'atletisme adaptat, vam començar amb 22 atletes amb discapacitat intel·lectual i, ara, en tenim més de 140. En inclusiu, en tenim 5. Tenim un pressupost de 37.000 euros. Hem mort d'èxit. No podem acollir més persones ni podem créixer".

-Rafael Tarragó: "Crear una entitat i registrar-la a la Generalitat de Catalunya és fàcil. Com bé explicava el Jaume Pujol, el més important és la solidesa del projecte. Hem de tenir un projecte molt ben treballat. En l'àmbit de la discapacitat contem moltes vegades amb la voluntarietat de les famílies, però és molt important que al darrere del projecte hi hagi un professional que estigui ben remunerat".

4. Personal.

1. Des que et dediques a l'esport adaptat i inclusiu, com ha canviat la teva vida? Quin és el teu grau de satisfacció personal?

-Rafael Tarragó: "El meu grau de satisfacció personal és enorme. El que m'ha aportat aquest àmbit és molt més, multiplicat per no sé quantes vegades, que el que jo puc aportar. La meva primera vivència va ser amb unes pràctiques de la carrera que vaig anar a fer a la Federació Catalana de Tennis de Taula. Feia un any que m'havia trencat el genoll i estava fent rehabilitació, i feia un any que deia que quina mala sort havia tingut. I quan vaig arribar allà i vaig trobar gent en cadira de rodes i en hemiplegia (paràlisi d'un costat del cos), vaig relativitzar-ho tot. Em van donar unes lliçons brutals de resiliència i de superar barreres que me les he emportat per a tota la vida, i és el que intento transmetre al meu alumnat quan els dono classes d'aquest àmbit. Tot han estat mostres de capacitat de superació. Una altra cosa que m'ha aportat és l'agraïment d'aquestes persones pel que els ajudes. L'agraïment de les persones que practiquen esport adaptat és molt més gran que el de la resta de la població".

-Jaume Pujol: "He estat en diferents projectes de diferents àmbits i, això, no m'ha canviat la vida, me l'ha complicat una mica més. Tots els projectes m'ajuden a veure realitats diferents. En l'àmbit de l'esport, un dels valors més interessants, a banda de la superació, l'esforç i la gestió d'emocions, és compartir les emocions. Moltes vegades, quan penso en moments de felicitat, sempre hi ha alguna emoció amb alguna altra persona. El Manel González, que va ser atleta olímpic i que havia guanyat el que no està escrit, en el repartiment de premis als atletes els deia: jo fa anys vaig guanyar moltes medalles i copes i ara estan en un calaix, però els amics que he fet, encara els tinc".

BLOC 2. ESPORTISTES. Intervenen Jordi Morales i Mahamadou Dambelleh.

1. Accessibilitat i oportunitats.

1. Amb quins obstacles us enfronteu les persones amb discapacitat per a accedir a la pràctica esportiva?

-Mahamadou Dambelleh: "Els obstacles principals són la falta d'oferta d'esport adaptat i llocs on coneguin la discapacitat i sàpiguen tractar-la i aplicar-la en l'esport. També, qüestions com la formació i l'adaptació de les instal·lacions esportives. Abans, parlàvem de les famílies i de quin és el seu paper. Doncs, moltes vegades, les famílies i la mateixa persona amb discapacitat no coneixen o no tenen referents esportius amb discapacitat, o no tenen la inquietud o ganes de voler practicar un esport. De vegades, que també és normal, les famílies tenen por, volen protegir la persona amb discapacitat. I han de perdre aquesta por, que el seu fill no podrà fer-ho o li serà molt complicat. De vegades, les persones amb discapacitat necessiten tenir aquesta complicació".

-Jordi Morales: "El Mahamadou ha fet servir una paraula que és molt interessant: la por. El que també succeïx molt, i ho dic per l'experiència que vaig viure en una federació esportiva, és el fet que, quan una persona vol fer una activitat física o un esport, té el dret de triar què vol fer. En el cas d'una persona amb discapacitat, la mateixa persona creu que no pot triar. És com que hi ha certs esports que ja són impossibles de practicar per la persona amb discapacitat. I, així, el ventall de possibilitats se li redueix molt més. Aquesta és la realitat que ens trobem avui en dia, sobretot per la falta de desconeixement i de formació del que és l'entorn".

2. Quin paper juguen o haurien de jugar les administracions, institucions, clubs, escoles, etc. en garantir l'accés a l'esport adaptat i inclusiu?

-Mahamadou Dambelleh: "Abans s'ha dit que, en el cas de l'educació, els professors que han d'impartir l'assignatura d'educació física, en funció del lloc on es fa, se li dona una importància menor o major... Si en aquestes classes d'alguns llocs hi ha un alumne amb discapacitat, ves a saber com es fan aquestes classes perquè aquest alumne pugui desenvolupar l'educació física igual o similar que la resta dels seus companys. Si partint d'aquesta base ja no funciona, és difícil que aquell nen o nena amb discapacitat adquireixi les ganes de fer esport i, que quan surti de la classe d'educació física, vulgui fer més esport encara... Pel que fa a l'oferta esportiva, les administracions haurien de fomentar l'esport adaptat i inclusiu i, també, fer instal·lacions esportives adaptades als esportistes amb discapacitat. I, en aquest sentit, on són en ciutats més petites? I els entrenadors? Si no saben a qui recórrer, o què han de fer, o quines necessitats pot tenir una persona amb discapacitat, i quins recursos ha d'utilitzar, doncs ja no anem bé!".

-Jordi Morales: "El col·lectiu de persones amb discapacitat som un col·lectiu minoritari i tenim molt poca visibilitat i presència. Fins i tot, nosaltres, els esportistes d'alt nivell, hem tingut presència puntualment. I, nosaltres, volem ajudar a fer que les persones amb discapacitat tinguin més visibilitat. I, en això, ens han d'ajudar les administracions i institucions, en donar-nos visibilitat i empoderament. En crear aquest sentiment de positivisme, que realment ens pot aportar moltes coses. Perquè nosaltres, els esportistes, les persones amb discapacitat o les entitats, realment, la capacitat que tenim és molt menor. Necessitem que, des de les administracions i institucions, que tenen molta més capacitat i recursos per a poder aportar aquesta visibilitat, ens ajudin".

2. Impacte social.

1. Quin impacte té la pràctica de l'esport adaptat i inclusiu en la vida de les persones amb discapacitat? Per què et serveix? Com ha millorat la teva vida, el teu dia a dia?

-Mahamadou Dambelleh: "Evidentment, físicament, però té un impacte en l'àmbit social i personal, de com et relaciones amb la gent. En el meu cas, i per experiència pròpia, a les persones que som cegues, moltes vegades ens limiten anar de casa a l'escola i de l'escola a casa. I poques vegades fem altres coses. Normalment, els cecs/es fan música, toquen un instrument, que potser no requereix nivell d'exigència, que no hagis de forçar les teves altres capacitats més enllà de les que ja utilitzes normalment. L'esport serveix per conèixer altres persones i discapacitats, i també per poder viatjar. Quan estàs en un club o una entitat que té una secció per a persones amb discapacitat, també té una secció de persones convencionals i, per tant, també serveix que les persones amb discapacitat vegin, coneguin i es relacionin amb les persones convencionals".

-Jordi Morales: "Per a molts de nosaltres, no entenem la nostra vida sense l'esport. L'esport ens ha fet gran part del que som, en temes d'integració, en com enfoquem moltes coses de la vida, en desenvolupar les capacitats que tenim i de prendre decisions. I, en això, hi ha un binomi del qual parlem molt; el de capacitat i discapacitat. Moltes vegades, quan parlem de persones amb discapacitat, ens enfoquem molt en la limitació, molt més en el que no podràs fer quan, al final, ets una persona que continua tenint moltes més capacitats. I l'esport ens permet veure que tenim moltes capacitats i que la limitació, com qualsevol altra persona que en té, és una característica més de la persona. I aquesta és la gran aportació que ens fa l'esport: obrir-nos els ulls a nosaltres i al nostre entorn, que, evidentment, també és molt important, i que nosaltres ho puguem transmetre a la resta de les persones".

2. Pot l'esport adaptat i inclusiu ser una eina per a canviar la percepció social sobre la discapacitat?

-Mahamadou Dambelleh: "Sí. Jo he estat en un club convencional, el Club Natació Castellfollit, tota la meva vida, fins fa dues temporades, que vaig entrar al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Catalunya, a Sant Cugat. I, fins aquell moment, el club, amb 55 anys d'història, no hi havia hagut mai una persona amb discapacitat. En el moment en què, l'esportista, del més petit -7 anys- al més gran -20 anys- veuen, conviuen i van a competicions de persones amb discapacitat, ho normalitzen i els tracten com si tractessin a qualsevol altra persona. I, al final, això servirà i tindrà continuïtat en altres situacions de la vida, a l'escola, a la feina, en el dia a dia".

-Jordi Morales: "Si no fos perquè hi ha miralls i de vegades em trobo amb certes barreres arquitectòniques, no soc conscient que camino de la manera que camino, que camino diferent de les altres persones. Us explico una anècdota que vaig viure quan era petit. Quan tenia 10 o 11 anys, vaig anar al Campionat d'Espanya Aleví de tenis de taula i em vaig trobar a una persona amb discapacitat, que acabaria sent company meu a la selecció espanyola. Vaig haver de jugar contra ell. Jo veia en ell la discapacitat, però no la meva. Jo sempre he competit en un entorn molt inclusiu. Vaig començar a jugar a tenis de taula amb 6 anys en un club on no hi havia cap persona amb discapacitat. I no va ser fins als 13 anys que ho vaig descobrir per casualitat".

3. Personal.

1. Per què vas decidir practicar esport?

-Mahamadou Dambelleh: "Jo em dedicava a estudiar i no em relacionava amb la gent perquè considerava que, simplement, havia d'anar a classe, perquè havia de fer-ho, i perquè tampoc tenia aquesta inquietud, ni ganes de fer res més, i tampoc sabia que podia fer res més. I no va ser fins que una professora que tenia, que em va dir que, a més a més d'estudiar, també podia fer esport. Vaig començar fent atletisme, i allà ja vaig veure que podia córrer. Més endavant, vaig passar-me a la natació perquè pensava que em cansaria menys... Quan vaig començar a nedar, em vaig adonar que ser cec no era un factor determinant a l'hora de si tenia més o menys capacitat de practicar l'esport i, alhora, també em va servir per fer perdre la por a fer altres coses i que la meva mare i el meu entorn també perdés aquesta por. L'esport m'aporta molts beneficis, físicament, mentalment i socialment".

-Jordi Morales: "Vaig començar fent esport perquè és un benestar físic, social i psicològic. I per què vaig començar a jugar a tenis de taula? Perquè al meu poble, Esparreguera, el tenis de taula és un esport molt conegut i tots els meus amics hi jugaven".

2. Com ha influït el rol o grau d'implicació de les famílies?

-Mahamadou Dambelleh: "Som 4 germans i la meva mare és soltera. Ja tenia prou feina en treballar i mantenir-nos. No ha pogut implicar-se en el club, però sí que li ha servit que jo pogués fer totes aquestes coses. Quan persones d'origen similar a ella, que tenen un fill o un conegut amb discapacitat, tot aquest coneixement que hem anat adquirint amb el pas del temps, l'ha pogut anar transmetent a tota aquesta gent. Si perds la por i alhora pots servir i ajudar a altres persones, és perfecte".

-Jordi Morales: "Hi ha dos entorns que són claus: el familiar i l'educatiu (escola). I jo vaig tenir molta sort i ho resumiria en dues paraules: exigència (la limitació no podia ser que no pogués fer coses) i deixar fer (el no tenir por que no volgués fer coses). Al final, vam perdre la por tots, tant el meu entorn familiar com jo mateix".

4. Visibilitat i mitjans.

1. Els esportistes amb discapacitat reben prou visibilitat als mitjans de comunicació?

-Mahamadou Dambelleh: "La resposta és no. Per si algú dubtava... Però, ara, hi ha una cosa molt bona, amb les seves coses bones i dolentes, que són les xarxes socials. I tota aquella visibilitat que no pot donar-te un mitjà de comunicació perquè, al final, els mitjans es deuen a l'audiència, i el que dona audiència ho ensenyen i el que no, no, t'ho donen les xarxes socials. Les xarxes socials són, molt, molt importants. Si no pots anar a un mitjà de comunicació per difondre el teu esport, doncs ho fas a través d'Instagram i TikTok, o la xarxa que sigui. En els últims anys han anat en augment. Ara que soc al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Catalunya, a Sant Cugat, conec una noia, la Fiona Pinar, atleta paralímpica, que té 66.000 seguidors/es a Instagram. I la gran majoria dels seus seguirdors/es no tindran cap mena de discapacitat. Per tant, també és una altra manera de difondre tot aquest món".

-Jordi Morales: "Jo donaré una visió una mica diferent que la del Mahamadou, potser perquè tinc 20 anys més que ell i he estat 25 anys en l'alt rendiment esportiu. Jo he vist una evolució, i és exponencial. Recordo els meus primers Jocs Paralímpics. La gran notícia era sortir als mitjans de comunicació locals o comarcals... Era espectacular! Avui en dia, sortim molt més a tots els mitjans i, una gran reivindicació, i que a poc a poc estem millorant, és el fet de demanar-los que està molt bé que apareguem, però no es tracta només que apareguem les tres setmanes que duren uns Jocs Paralímpics. Sempre hem de tenir visibilitat. Estem avançant. Hi ha hagut molts periodistes que hi tenen molt d'interès i han fet molta força, tant a Catalunya com a l'Estat espanyol. Hem evolucionat molt, però encara som lluny. Durant els Jocs Paralímpics, hem sortit a la portada, en petit, dels diaris esportius. Quan vaig començar fa 20 anys, i mira que soc molt optimista, no pensava que hi hauria aquesta evolució. És evident que encara hi ha molta feina a fer i que encara mereixem molt més, però hem de ser realistes i conèixer d'on venim i a on estem".

TEXT: Àlex López Puig.

IMATGES: SantCugatCreix.